Aprofito aquests dies que hi ha més temps i segueixo amb la resposta a preguntes, aquest cas d’en Serafí: “Es sap perquè determinades especies de bolet creixen en rotllana? “
Només creixen en rotllana aquells bolets, el miceli dels quals creix sense restriccions. Es a dir, en micelis que viuen en prats o en boscs oberts. Quan viuen en l’interior de troncs o en boscs pedregosos o amb molt sotabosc, el miceli entre en contacte amb altres micelis o obstacles i acostuma a créixer de manera reprimida i, per tant, forma fructificacions irregulars.
En el primer cas, quan no hi ha restriccions o aturalls, el miceli tendeix a estendre’s de manera circular, com ho fa en una placa de cultiu. De fet, es bo recordar la imatge d’una colònia en una placa. El que passa és que sota un prat o en un bosc, la colònia sol fer un o diversos metres de diàmetre.
Tot i que no hi hagi restriccions, la vida d’un miceli és forçada. Forçada a què?. Doncs a anar endavant. Recordem com es nodreix, com s’alimenta: Excreta enzims digestius per la superfície del miceli, de les seves cèl·lules. Els enzims, cada un adequat als elements que hi ha al seu voltant, digereixen els nutrients a mida molecular cada cop més menuda, fins que el miceli els pot absorbir (per cert, això implica que els bacteris que hi ha al seu voltant viuen en una sopa alimentària). Un cop ha digerit el que pot, el miceli ha de créixer endavant o mort. Avançar o morir d’inanició.
Un cop s’han desenvolupat fins a una certa extensió, als micelis les coses se’ls hi compliquen. A veure si puc dibuixar el problema. El miceli és tubular, és un conjunt de filaments minúsculs, usualment de 2-4 micres de diàmetre ( 1000 micres equivalen a un mil·límetre). En un centímetre cúbic de terra de bosc (un dau de terra, com els de jugar) hi ha una mitjana de 200 KILÒMETRES de miceli!!!. Impressionant!!!. Ara, el miceli NOMÉS pot absorbir per l’extrem jove. Els nutrients absorbits per l’extrem, han d’anar a alimentar l’extrem de l’altre banda. Arriba un moment que el sistema claudica per si mateix. La part posterior, més vella, es mort. El miceli de la majoria d’espècies, però, són estalviadors de mena. El miceli es desmunta a ell mateix, s’autodigereix, aprofita el que pot i deixa el que no pot aprofitar al seu darrera, el seu cadàver. Normalment no el sabem diferenciar, però si analitzem amb microscopi un substrat adequat, és pot veure.
Per tant, resumint, les colònies es veuen forçades a créixer endavant i, arribat un moment, a morir per darrera. La colònia circular esdevé una anella que va augmentant de diàmetre amb els anys.
De la mateixa manera que només la part jove te capacitat per a digerir els aliments, també és la única part on la majoria de micelis poden formar bolets. Per tant, les colònies circulars, les rotllanes, que nosaltres anomenem erols, només formen bolets per la part més exterior, i cada any una mica més enfora.
Per tant, quan en un prat observeu un erol de cama-secs, fent rotllana, ja us podeu imaginar la teranyina miceliar de que es tracta. Sota terra hi haurà una anella d’uns 50 cm d’ampla, per 20 cm de profunditat, i el diàmetre que tingui, en aquest cas amb uns 50-60 km de miceli per centímetre cúbic, creixent a raó de 1-2 cm any enfora, alimentant-se de herbes i fent bolets per l’exterior un o diversos cops l’any. A vegades em quedo agenollat al costat dels bolets, agraint a l’evolució que ens hagi donat el cervell que tenim per a descobrir aquestes coses. La infinitat que hi ha per sobre nostre, per sota i per dins. I la sort que tinc de no ser religiós.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada